1.6.05

Benvinguts

Iniciem avui, entre maig i juny, aquest blog-dietari amb la intenció que tingui una continuitat. Una incògnita és si tindrà audiència, però això ja no em preocupa tant...
Són les 12 en punt, l'hora màgica, el món s'ha aturat.
Comença el blog-dietari del Déu de les coses petites!

Déu de les coses petites

La màgia de la Patum

I també poso el text posterior (de fa uns dies) de la Patum de Berga (encara no està correggit, ja ho faré!).


És després d'escriure aquest text que tinc notícia del fatal apunyalament al jove berguedà. Tan sols voldria que aquesta modesta memòria de la meva experiència personal a la Patum servís com a homenatge i record a en Josep Maria Isanta i expressés el meu rebuig, segur compartit amb vosaltres, contra qualsevol tipus de violència però sobretot contra la violència feixista i la impunitat amb què actua a Catalunya.

La màgia de la Patum

Tot ha anat molt de pressa. Ja havíem dit algun cop amb els amics d’anar a la Patum de Berga, però a mi em semblava una cosa llunyana, a fer d’aquí uns quants anys... La Marta em proposa d’anar-hi, és dijous que ve. Doncs, sí! Ara que puc, perquè no aprofitar-ho? Em decideixo i ho comento a molts amics però tots diuen que no. No insisteixo, ja s’ho faran!

Dijous de Corpus. Les vuit del vespre. Espero menjant un entrepà horrible als cinemes Bosque i apareix la Marta amb dos nois: Guim Cristian, el seu germà, Guim Lluís, un berguedà emigrat a Barcelona. Encantats. Agafem el cotxe i pugem pels túnels de Vallvidrera i l’autopista de Terrassa-Manresa. La Marta, des del seient del darrere, controla la velocitat a què va el Lluís, que la música no estigui massa forta, que el cotxe no faci massa bots... és clar que no pot menjar-se l’entrepà, té masses feines! Després d’hora i mitja i uns quants discs a tota pastilla arribem a Berga. Mentre, la Marta ha intentat explicar-me en què consisteix la Patum, encara que resulta massa informació per assimilar en aquell moment i només ho podré entendre quan ho vegi en viu.

La Patum de Berga és fruit de la unió d’un seguit d’entremesos, representacions religioses medievals, berguedans, cosa que la fa molt especial, ja que no hi ha gaires llocs a Catalunya on es conservin tradicions semblants. En aquest sentit és comparable al Misteri del trànsit i assumpció de la Verge Maria d’Elx o el Cant de la Sibil·la de Mallorca. La Patum està formada per un seguit de comparses o salts: Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els Gegants, els Nans Nous i els Plens. Cada un d’aquests s’acompanya d’una música o, com a mínim, d’un tabal, que és molt important perquè és el que donarà nom a la festa, perquè quan el piquen fa “pa-tum”. Aquesta festa està molt arrelada a Berga i als berguedans que intenten participar en alguna de les representacions. Però la Patum ha agafat un caràcter popular i nacional que fa que hi acudeixi gent d’arreu a veure-la i que, any rere any, s’hi vagi afegint gent, cosa que, per altra banda, l’està massificant massa. És cert que costa d’explicar la Patum, hi has de ser.

Abans d’anar a plaça, passem per casa d’en Lluís, on m’han de deixar una gorra perquè jo contava en comprar-me’n una allà però resulta que valen 12 euros! No, si tontos no són... Anar al lavabo, canviar-se, un glop d’aigua i corrents cap a la Plaça de Sant Pere, que la Patum ja fa estona que ha començat. Gent i més gent. Que la plaça estigui molt plena no suposa cap problema perquè el Lluís s’obri camí fins ben al mig, a esperar el següent salt. Però llavors:

- Guim!!! Qui t’ha parit, que hi fots aquí!?

- Hòstia! Helena! I tu!?

Al mig de la plaça, d’entre unes 2.000 persones em trobo l’Helena, una bona amiga de Sant Celoni que feia temps que no veia. De tant en tant ens diem alguna cosa per internet i justament aquesta setmana jo li havia de respondre un. Amb l’Helena no ens coneixíem gaire, però em va convidar a casa seva dos dies per la festa major de Sant Celoni i ens vam fer més amics. A partir de llavors ens hem anat veient en concerts i festes. No pensava pas trobar-me justament ella però no em resulta estrany veure-la aquí. Per desgràcia, és difícil trobar-se una persona per casualitat a la Patum, i impossible trobar-se dos cops, per tant, quan comencin els salts, ens separarem i només ens podrem saludar de lluny algun cop abans de perdre’ns de vista fins al proper correu o la propera festa popular.

I és que a la plaça, comencen els moviments. “Quina sort, iniciar-te amb l’Àliga”, m’ha dit la Marta al entrar a la plaça. I jo, ben agafat amb el lluís perquè no se m’emporti el corrent humà, no ho sé encara, però sí, un autèntic privilegi. Amb cops i empentes per fer un forat entre els milers de persones que es reuneixen per Patum, l’Àliga va fins al mig. Es demana silenci. Lentament però majestuosament saluda a l’orquestra i a les autoritats. Comença a fer els seus primers saltets a poc a poc, i la música s’hi afegeix després d’una manera suau però emocionant. Se’m posen els pèls de punta. L’Àliga continua ballant mentre tots esperem. Mica en mica la gent comença un lleuger vaivé seguint la música i l’Àliga i de cop, tota la plaça esclata en salts i crits, seguint l’au, que s’ha posat a fer voltes per la plaça. Milers de persones es mouen girant per la petita plaça amb una agilitat increïble. I jo entre ells. S’acaba el ball, els que en saben i que estan més a prop de l’Àliga s’ajupen i aquesta comença a donar voltes sobre ella mateixa, fent girar la llarga cua per sobre els caps de la gent. No m’ho puc creure... quanta emoció per un ocell de cartró pedra fent salts! La Marta tenia raó, quin privilegi! En Cristian s’ajup, “Mira, una gorra!”, pel Guim, “Au, ja tens gorra!”. Ha sortit de la terra, és una gorra de Patum que m’ha estalviat 12€!

Però no hi ha temps per pensar-hi gaire, és l’hora dels Nans Vells. Uns homes amb barretina i faixa surten acompanyant els nans, com si fossin els seus guardaespatlles. Cridant i amb empentes fan un quadrat on es posa un nan a cada punta. Sembla que estiguin a punt de fer un combat de lluita lliure, però quan sona la música, els nans ballen i la gent salta. No em sé la cançó, no l’he sentida mai, però salto i salto i crido quan la gent crida. Deu haver sigut un minut i mig i els nans ja se’n van. Això és brutal!

No hi ha temps per descansar, quatre gegants surten i es posen al bell mig de la plaça. Altre cop crits i empentes per fer un forat on ballin aquests ninots de dos metres i mig pel cap baix. Un rei i una reina catalans i els seus homòlegs moros fan salts i voltes al ritme de la música i, és clar, el públic també. Quan acaba la música els gegants es posen a fer voltes ràpidament sobre ells mateixos, no sense que algun geganter perdi una mica l’equilibri, però és normal, aquestes bèsties pesen més de 100 quilos!

Altre cop uns nans ocupen la plaça. Ara són els nous.

- I, quina és la diferència entre els nans nous i els vells?

- Que aquests tenen 150 anys i els altres 180.

- Ah.

No per això el ball és menys apassionant. Comences picant de mans i després et poses a saltar. La segona part, com en tots els salts, és quan la gent sembla embogir i es posa a saltar i cridar alt i fort.

Fins aquí la meitat de les primeres comparses de la Patum. Ara queda repetir tots els salts un altre cop per acabar amb els Plens. Quan el foc es fa amo de la plaça. Però ara baixem a veure com es vesteixen els Plens. Mentre ells parlen amb coneguts, jo vaig a buscar un glop de barreja. No sé de què em sorprenc quan veig els preus: un gotet 1,25€, una ampolla de 33 cl. 4€, una ampolla de litre 12€! No, si tontos no són... Tot per barrejar moscatell amb anís. Els berguedans i els que han vingut altres cops s’ho porten de casa, els pixa-pins hi cauen! I jo també, vull tastar aquesta barreja però només en tinc per un gotet de barreja que ens repartirem entre els quatre mentre veiem com vesteixen els Plens. En Lluís ha sigut ple algun cop, m’explica com és aquest vestit: un mono gruixut de llana de color verd i vermell on s’hi posaran els fuets (més o menys són bengales que acaben petant al final), tres al cul i sis al cap, amb una base d’herbes verdes per evitar que es cremi el Ple. El més interessant és la màscara: és petita, molt dura i massa plana; t’aixafa el nas, em diu en Lluís, i si ja costa respirar per tot el fum que hi ha, encara és més dificultós pel fet que només tens un petit forat per la boca. Veig un Ple al que no li coincideixen els forats pels ulls amb els seus i només hi veu per un. Hi ha 125 plens en total, 100 a la plaça gran i 25 a la petita. Si en surt un completament vestit cada cinc minuts aproximadament imagina’t ser el primer al que vesteixen! Cada Ple té un acompanyant que li ha d’assegurar que es pugui moure, encara que sigui girant sobre el seu eix, perquè el fum no l’ofegui. A més, en llocs estratègics de la plaça, s’hi col·loquen uns experts vigilants que, si hi hagués qualsevol problema, encendrien una bengala verda, cosa que faria aturar la música, es tornarien a encendre els llums i tothom s’hauria de quedar absolutament quiet, excepte els plens, que continuarien girant esperant que els fuets petessin. Però, tal com m’ha dit la Marta abans, això no agrada gaire als berguedans... és igual que tu et facis mal, però no facis enfadar els berguedans!

Encara falta estona per això. Tornem a la plaça i ens afegim als salts amb els Nans Vells. Després tornen els gegants i acaben els Nans Nous. L’espera pels Plens es fa eterna. En Lluís em recomana esperar-me per posar-me la camisa, el mocador i el barret, però al cap d’uns minuts ja no puc esperar més i em començo a preparar. Mentre, algú dóna consells de seguretat per megafonia, recomana als nous mirar aquest i ficar-se al següent... sí, home! Jo no espero més! Encara no venen... Encara no venen!? Però sí, mica en mica van apareixent homes vestits de verd i vermell amb herbes sobre el cap i al cul amb uns petards enganxats. Els acompanyants els situen més o menys repartits per la plaça. S’apaguen els llums. Jo m’agafo fort al Lluís, quina emoció! Els fuets comencen a cremar. En un tres i no res tot és fum i foc. La música canta una coneguda melodia que no tinc problemes per entonar a plena veu mentre faig salts sense parar per sota milers d’espurnes. Al cap d’una estona m’atreveixo a aixecar la vista: quin espectacle més meravellós! Entre el dens fum que ja ocupa tota la plaça es veuen desenes de torxes enceses que ho il·luminen tot d’un roig intens. I jo al mig, saltant, ballant, cantant. Sota el foc, entre el fum. Els fuets comencen a petar, les torxes esclaten de mica en mica per tota la plaça. S’acaba. La música ja no sona i els llums tornen a estar encesos. M’he tret el mocador per cridar encara més fort i amb una mà alço la gorra, mentre intento aplaudir. Quina eufòria! Algú crida per la llibertat de la terra, és realment la força de la cultura popular. Ens retirem com podem entre empentes i cops per retrobar-nos a la font. No tinc paraules per explicar l’experiència als companys... però estic content, molt content! Em ve la imatge al cap de la plaça amb 100 homes-torxa, 900 fuets cremant alhora, petant al final. Quina brutalitat! A qui se li acudeix això?

Hem decidit veure les primeres comparses de la segona part des de dalt d’una tarima per poder-ho observar des de fora. Comencen els Turcs i Cavallets, una batalla entre moros i cristians on acabaran guanyant, és clar, els cristians. En Lluís també va fer de cavallet un any i m’explica que el vestit, al qual porten enganxat el cavall de cartró, pesa molt i s’aguanta per unes fines corretges de cuir sobre les espatlles; quin mal deu fer!, tot i això, centenars de joves berguedans somnien amb participar un dia a la Patum. Els cristians han guanyat i persegueixen els moros fins l’ajuntament, donant pas a les Maces. Ara la plaça es veu més buida, és la gent que ha anat cap al passeig a sopar, per mi que no tornin, més tranquils. Per les Maces es forma un passadís al mig pel que van passant quatre dimonis fent girar una maça dalt de tot d’un llarg bastó i on hi ha un fuet. Cada cop que els dimonis es creuen, els àngels passen a l’altra banda del passadís. Però arriba un moment en què el fuet peta, llavors, qui el portava s’estira a terra i els àngels el maten, fins que ja no queden dimonis. Aquest és un salt tranquil, la gent no es mou. Després surten les Guites, uns dracs verds, un més gran que l’altre, i el petit amb una estelada lligada al coll. Treuen foc pels queixals i empaiten la gent per cremar-els-hi el cul. Les Guites només es mouen al so del tabal, que va fent pa-taum, pa-tum, PA-TUM! Quan els hi peten els fuets, la Guita gran agafa una bota de vi i la porta primer al tabaler i després al director de l’orquestra. Quan aquestes es retiren torna a entrar la majestuosa Àliga, que altre cop em torna a emocionar. Ara però, em resulta curiós observar com unes dues-mil persones es mouen a la vegada seguint l’Àliga. Abans que entrem encara hi ballen els Nans, Vells i Nous, i els Gegants. Mentre, parlem amb la Marta de la importància i la necessitat de la recuperació, l’estudi i la promoció de la cultura popular a cada vila i comarca. M’agrada haver trobat una persona preocupada per les mateixes coses que jo!

Decidim tornar a entrar, són les últimes comparses, els últims balls d’aquesta Patum d’avui. Ballem i cantem amb tots, puc veure les Maces de prop i les Guites per sota. Torna a entrar l’Àliga. De bracet amb la Marta aconseguim quedar-nos ben a prop. Seguim el ball de prop i quan la gent s’ajup i ella comença a girar quedem a primera fila! No hi ha paraules per descriure tal emoció. És més que un ocell girant! “Què més vols!?”, em crida la Marta. Res!

Mentre es fan els altres balls puc comprovar com l’estat etílic de la majoria del personal ha millorat (o sigui, que van més borratxos!), cosa que també serveix per esclafar els ànims de la gent que vol disfrutar verament de la festa i dels participants, que a l’hora d’apartar la gent ja no tenen miraments per donar cops bèsties. Quan s’acaben els Nans Vells la Marta es retira per observar els Plens de lluny i el Lluís i el Cristian volen anar més amunt. Els intento seguir però surten els gegants i la gent comença a moure’s bruscament, els he perdut! M’he quedat entre els dos passadissos que formen els gegants sol. Quan s’acaben cerco els meus companys sense fortuna. Me’n vaig a on estàvem abans per si veig la Marta però tampoc la trobo. No pateixo. Entrar als Plens sol? I per què no? Potser és una bogeria! Per fi, arriba el Lluís i m’adono que tenia la Marta a un metre de distància! Per sort, pels Plens he retrobat els companys, que decideixen anar a la plaça de baix, la petita. Ara l’espera es fa molt més llarga. Em fan mal els peus, les cames, l’esquena. Estic cansat i tinc el cap com un timbal. Si em donen un cop una mica fort em faran volar fins l’altra punta de la plaça. Per fi apareixen els Plens. Sembla que n’hi ha pocs, però de cop m’adono que no podré fer dos passes sense tenir-ne un davant. Aniré entre en Lluís i en Cristian, encara que no recomanen anar en grups de tres per la poca mobilitat que tens.

S’apaguen els llums, s’encenen els plens, comença la música. És massa tard per adonar-se que en Lluís és un berguedà i que, com a tal, estarà tota l’estona al costat del Ple envoltat de foc. Ara sí que és terrible. Em cremo per tot arreu. El fuet que té al cul em fa una cremada ala cama, em sembla que m’ha foradat el pantaló! Els fuets comencen a petar, excepte el del cul del que tenim davant que em queda aproximadament a l’alçada dels collons. L’home va donant voltes sobre ell mateix i cada cop que passa per davant meu m’aparto com puc. Intento posar-me darrere d’en Lluís i en Cristian, però ells m’estiren endavant. I no peta! Em fa patir que peti al davant. Per sort s’aparta una mica de nosaltres, quedant algú entre el petard i jo. I peta, “Uf!, quin descans.”

La gent marxa com pot, nosaltres tornem a buscar la Marta, encara ens queden els Tirabols! La Marta amb el Cristian i jo amb en Lluís. Milers de persones fan voltes a la plaça de Berga. Això em demostra que les grans acumulacions de gent són possibles i poden moure’s, i és més, són divertides! Això sí, no intentis pas caminar, quan ho fas t’entrebanques amb centenars de peus a la vegada, has d’anar saltant, fent petits saltets i deixant-te portar pel corrent rotaroti. Ens trobem la Marta i el Cristian, “L’últim tirabol!”. Recordo la cançó de Brams: “Em va semblar veure'l arribar amb el barret i el mocador nusat, em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans fer un darrer salt de Patum. Amb una mirada de complicitat i un somriure com tenia ell sol, de bracet agafats vam saltar l'últim Tirabol.”

Són les tres de la matinada. Hem començat a saltar a les 10. de tornada a casa d’en Lluís veig uns desgraciats que es foten coca sobre un cotxe. Quin sentit té per ells la Patum? Més val no pensar-hi. La Patum és una festa que ha agafat nivell nacional i fins i tot internacional, tothom té dret a anar-hi, però tothom està obligat a respectar-la.

Agafem el cotxe, pels altaveus els Obrint Pas ens acompanyen en el nostre retorn: “Tornem a casa, uoooo!”. Parlem de moltes coses, ens ho passem bé. Però dintre cadascú ressona un tabal: pa-tum, pa-tum, PA-TUM!

Mèxic

Copio el text sencer sobre el viatge a Mèxic. El títol és molt tòpic, però vaig preferir deixar aquest abans que fotre alguna bajanada.


Mèxic

10.000 quilometres, un oceà i 12 hores d’avió ens separen de Mèxic. Però no només això, perquè anar a aquest país americà (del nord) és començar de zero, mirar la vida d’una altra manera, viure el dia a dia completament diferent, fer les coses més pausadament... tot i això, haig de reconèixer que no he sigut més que un turista occidental, un gringo ric, un visitant passatger... aquest és un complex que no aconseguiré treure’m del damunt durant tot el viatge.

Tot comença a Mèxic D.F., una ciutat de 22 milions d’habitants, la més contaminada del món. Quan començo a passejar pels carrers estic espantat, encara que em protegeix la intimitat d’uns vidres fumats d’una furgoneta americana enorme, perquè ara que hi sóc, no sé que em trobaré aquí, no sé com és la gent i, sobretot, no sé si els agrada que els visitin turistes occidentals rics (sí, sí, a Mèxic som bastant rics!). Mica en mica me n’oblido de la por i observo com un nen cada detall nou, fent-ne broma amb la família: cartells d’anuncis gegants, el conduir de la gent, venedors ambulants, uns curiosos llums de neó florescents a les matrícules, la policia, la pobresa, sobretot la pobresa, que ens acompanyarà allà on anem. Venim d’un viatge llarg, d’un dia de 30 hores que ha començat a Barcelona a les 4 del matí i que acabarà a Mèxic DF a les 10 de la nit (5 de la matinada a Barcelona).

El primer contacte amb el menjar és en un petit restaurant on ens introdueixen als tacos, a les salses picants de chile, a les cerveses, a les begudes estrambòtiques... més endavant vindran les tortas i les tortillas, el guacamole, els frijoles (semblants a les mongetes), el nopal (blat de moro), el mole (cinc varietats de chile amb xocolata) i, per suposat, el tequila! El menjar mexicà és bo, però poc variat i sempre amb picant i llima (que, per cert, allà en diuen limón).

El DF, tal com li diuen ells, és tan immens que no hi ha gaires habitants que l’hagin recorreguda tota. Abans de la invasió europea, Tenotchitlán era una ciutat construïda sobre un llac; les noves construccions prengueren lloc a l’aigua per mitjà de dessecacions i es construí una ciutat de planta rectangular que en els últims anys ha crescut, i creix, d’una manera desmesurada, enfilant-se per les muntanyes i volcans que envolten la ciutat. Com a totes les ciutats, la gent és tancada i la violència i la delinqüència són habituals, més corrents que a altres llocs del món, és cert. Tot i així, la gent fa molta vida al carrer. La ciutat presenta unes grans diferències entre els rics, atrinxerats amb murs altíssims, tanques electrificades i guardes de seguretat armats a les parts altes, i els pobres, que ocupen la majoria de la ciutat en condicions de vida severes. Pels carrers, i a cada cantonada hi ha gent demanant, venent-te diaris, menjar o objectes estrambòtics i altres que t’ofereixen espectacles curiosos, com un que es dedicava a arrossegar-se d’esquena per sobre d’uns vidres mentre els cotxes esperaven el semàfor. El trànsit és intens i caòtic; les normes més elementals no són respectades, els semàfors sembla que tan sols hi siguin per adornar, els autobusos, les guaguas, no tenen parades fixes i per això van amb la porta oberta, perquè els clients pugin i baixin més de pressa. Al DF és on té lloc el casament del meu tiet, que és el que em porta a Mèxic, de fet. Resulta curiós durant aquests dies, com serà en tota la setmana santa, recordar de cop i volta que estàs a Mèxic, a l’altre banda del món!

Ja a la capital entrem en contacte amb el món del mercadillo, que redescobrirem a cada poble i cada visita turística que fem. El primer dia no ho sabem, però s’ha de regatejar, i al final ens hi acostumarem (bé, de fet jo mai!): quan tu mires una parada ja t’aborda el venedor i et ven l’oro i el moro; si et fixes en una cosa ja et diuen el preu però si et fas el suec et van rebaixant el cost; llavors entres al joc i li ofereixes menys diners, al cap d’una estona arribes a un acord: 40 pesos per una camisa, 3,5 euros! I és que la vida allà és molt barata, i per això nosaltres som rics.

El dia després de la cerimònia, ja s’abandona la capital, per no tornar-la a veure fins l’últim dia de camí a l’aeroport. Un autocar es converteix en el nostre company de viatge: el camión portarà als més de 40 convidats (i els nuvis, és clar) més de 1.200 quilometres per descobrir (una mica) Mèxic. El primer viatge de 6 hores ens permet observar la riquesa paisatgística mexicana que va des de les ciutats més poblades al desert més desolat, passant pel bosc alpí, les urbanitzacions horribles i l’estepa centreamericana. Durant les llargues estones d’autocar podrem coneixer una mica els altres, conèixer una mica Mèxic i fins conèixer-nos una mica més a nosaltres mateixos (a no ser que aprofitis per dormir). També ens acompanya una simpàtica guia, la Coral, que ens introduirà als secrets de Mèxic i amb la que tindré, en un d’aquests viatges, una interessant xerrada sobre política, ètnies, societat mexicana, el problema català, llengua...

Arribem a Oaxaca (pronunciïs “uajaca”) la mitja tarda del quart dia i de seguida baixem a descobrir aquesta ciutat, que, com que està més baixa que la resta que visitarem, fa més calor. També és la ciutat més baixa de Mèxic, en el sentit arquitectònic, i és que aquesta zona té més de 200 sismes a l’any i no poden permetre que les cases caiguin constantment. Els carrers de la vila són bonics (totes les cases són d’un color diferent), i més de nit, però no poden amagar la misèria que assola tot el país: em commou una nena petita asseguda en un racó que toca quatre notes amb un acordió i canta alguna cosa inintel·ligible. Serà en aquest poble que també tindré oportunitat de conèixer la vida nocturna dels mexicans visitant diversos bars: un que està situat en una casa d’estil colonial que em desconcerta, un que es diu “Líbido” però que no fa honor al seu nom i sortim tal com entrem i un que sembla una sauna i on pateixo per si es compleixen les normes més elementals contra els incendis però que és on acabarem la nit a les dues de la matinada després de moltes cerveses i que jo balli amb una mexicana (sí, sí! i a més sense dents!).

L’endemà comença el que serà el nostre pa de cada dia fins l’últim: les visites a temples de les cultures prehispàniques (que ells en diuen, com si els hispànics fossin el més important de la seva història, i ja us puc assegurar que no!). Comencem per Mitla, unes ruïnes zapoteques (encara que el nom és asteca) molt boniques i treballades. El guia ens descobreix, amb una veu pausada i tranquil·la, tots els secrets arquitectònics, decoratius i espirituals del lloc; bé, de fet tots no, perquè hi ha moltes coses que, per sort o per desgracia, resten per conèixer. L’antiga ciutat està decorada amb unes senefes de pedra molt treballades i de gran bellesa. Fora del temple s’hi poden trobar alebrijes, unes figures de fusta pintada molt característiques d’allí i que van molt bé per regalar.

L’endemà serà el torn de Monte Albán, una de les primeres ciutats de Centreamèrica i que va arribar fins els 100.000 habitants. Situada en un turó, les ruïnes més importants ocupen unes 700 metres de llarg per 400 d’ample i permeten contemplar la magnificència de les cultures que habitaven el continent abans de la fatal descoberta dels europeus. La fundació de la ciutat és olmeca, però el seu esplendor es va esdevenir amb els zapoteques entre els segles IV i IX. També aquí podem veure l’espai del “joc de la pilota”, un precedent del futbol que, segons diuen, acabava amb el cap tallat del guanyador, o del perdedor, depèn de la versió. Tot això ens ho explica un guia indi molt misteriós que sembla venir de l’època de la que ens parla. Acabem el dia a Puebla, capital de l’estat de Puebla , al sud del DF, i, com les altres, ciutat d’estil colonial.

El dia següent, els voluntaris (principalment els Bou i les i el Cadiach) se’n van a veure les ruïnes de Cholula, els altres es queden dormint. Cholula són unes restes la més important de les quals és una piràmide mig reconstruïda amb una església cristiana a sobre (no podia faltar). De curiositat presenta, per baix, que és la única piràmide mexicana que es pot visitar per dintre per uns túnels que van construir els arqueòlegs, i, per dalt, que té una vista magnífica de la ciutat, dels volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl i d’un centre de malalts mentals que fan una curiosa representació de la Passió, i és que ja som divendres sant. A la ciutat tinc la oportunitat de visitar una església plena de gom a gom en la missa i on encara hi va arribant gent; l’antic convent del ciutat ha sigut convertit en un “mercat de la religió”, que diu el Toni: hi ha diversos altars amb diferents imatges i representacions de Crist on la gent es concentra per resar i fins i tot hi ha un recorregut per les imatges de la Passió que la gent fa resant sota cada quadre per torns. També està ple de gom a gom.

Puebla és una ciutat com les altres. Cal destacar, això sí, la monumental catedral, que no podem visitar, però, perquè està pleníssima de fidels. En aquesta ens passem tota una tarda els tres cosins guiats pel Rodrigo, el germà de la núvia, passejant pels mercats del carrer cercant discos pirata, colònies robades o imitades i aparells electrònics barats. L’últim sopar es presenta al Tito, una taquería on mengem això: tacos!

L’últim dia ens llevem ben de matí per visitar Teotihuacán, unes restes arqueològiques a prop del DF de la mà d’un guia que parla tan a poc a poc que sembla que ens haguem de fregir sota el terrible sol. Aquestes, com les altres, també son impressionants, però també és cert que estem mig empatxats de tants temples. Aquí podem contemplar el temple del Sol i de la Lluna. El del Sol, però, només de lluny, ja que no podem arribar a dalt de la gentada que hi ha, i per tant ens hem de conformar amb les vistes del tercer nivell, també meravelloses. El temple de la Lluna està més buit, ja que la gent es cansa de pujar el primer i aquest el dóna per perdut, segons em diu el Joan. Des de dalt també es tenen unes vistes fantàstiques, sobretot de l’Avinguda dels Morts. Aquestes ruïnes són les més extenses del país, encara que només s’hagin excavat en poc més d’un 10%! Després de la visita dinem en un bufet que ens ofereix uns mariachis i un espectacle de danses antigues (o potser inventades?). Tot fent la digestió aprofito per escriure totes les postals a corre-cuita, marcant un nou rècord: deu postals en mitja hora! I totes amb un text diferent, que consti.

Dues hores després tornem a ésser a l’aeroport. Comiat, petons, encaixada de mans i molta sort pels que es queden a fer muntanya. Els altre passem el control i ens introduïm en el món dels free duty, on no existeixen els impostos. Encara que aviat descobreixo que si bé no hi apliquen impostos estatals, als productes s’hi aplica una mena “d’impost revolucionari” que els fa bastant cars. Tot esperant l’avió intento gastar els meus últims pesos, però amb 22 pesos (1,91€) poc es pot fer i per tant miro de gastar els de la família amb una col·lecció de comestibles estranys amb chile.

Quan ens fiquem a l’avió, a mi m’entren tots els mals: incomoditat, insomni, nàusees pel menjar, avorriment... tranquil, només són 10 hores i mitja! I si això és llarg, resulta que com que l’avió ve amb retard hem de córrer per l’aeroport de Frankfurt per agafar l’altre avió, però anem massa ràpid i les maletes no arriben i s’hi queden a esperar el proper vol, cosa que nosaltres no sabrem fins que siguem a Barcelona, dues hores després, palplantats com uns estaquirots davant la cinta del les maletes.